FINS A LA DARRERA GOTA

EIs nostres avantpassats sabien que en el país en què vivien l'aigua era un bé escàs i al mateix temps necessari per a la vida. Van desenvolupar infraestructures per poder-la aprofitar. La petjada hídrica -l'aigua que es necessita per fer alguna cosa o que consumeix una persona en un període de temps- era realment molt baixa. Va ser al segle XIX, amb l'aparició d'un nou sistema econòmic i un desenvolupament tecnològic sense precedents, que la demanda d'aigua es va multiplicar i va portar la petjada hídrica a un punt cada vegada menys sostenible.
El patrimoni que preserva el Museu de la Vida Rural ens fa reflexionar sobre com l'aigua condicionava la vida dels nostres avantpassats, per així prendre consciència de la cura que n'hem de tenir si volem que aquest element sigui un bé comú i assequible per a tothom en el context actual d'emergència climàtica. Ens cal un retorn cultural a l'aprofitament de l'aigua per donar resposta a un dels reptes prioritaris de la humanitat.